El llegat d'una vinya

 

James Rebanks va escriure un llibre (La vida del pastor. La historia de un hombre, un rebaño y un oficio eterno, Barcelona, Penguin Random House, 2016) on, parlant de la vida del pastor, va saber  donar la importància deguda al conreu de la terra. Ell parla de farratges, ovelles, pastors i gossos. A mi em va fer pensar en vinyes i ceps i em va fer viatjar del Districte dels Llacs anglès al Penedès vitivinícola, com podria fer-ho  a qualsevol altre indret del que conegui  detalls de la història petita de la seva gent.  La majoria de pagesos que han llegat vinyes als seus successors són anònims per al comú de  persones que en bevem els vins. A més de conformar una majoria silenciosa, van treballar, estimar i llegar sense deixar cap testimoni escrit de les seves vides. Potser ho van fer perquè pensaven que els seus millors escrits i el que calia saber d’ells eren precisament les vinyes conreades i transmeses. La vinya i els vins que en surten es poden convertir en una pàgina viscuda que els hereus, a vegades de manera inconscient, acaben fent seva i llegeixen en veu alta perquè alguns tinguem la sort de compartir-la. Si, a més, resulta que qui fa el vi és una persona de la família que no s’hi dedica professionalment, el mèrit creix tant com la invisibilitat i, amb ells, creix també la meva necessitat d’explicar-ho. Això és el que ha succeït amb l’ancestral que la Mª Àngels, del Bar Ket del Ninot, va fer amb els raïms de xarel·lo de la vinya que el seu avi, en Joan Pujadas, va plantar a Torrelavit fa uns vuitanta anys. 

La Mª Àngels i la família, amb l’ajut decisiu d’algun amic proper, van recuperar cep a cep (a la dreta en teniu una foto: sobren les paraules) la vinya vella l’any 2020. I al 2021, els va fer el regal preciós del raïm que el iaio Joan havia sembrat. En van fer un vi amb el mètode ancestral que és, potser, la millor manera de preservar el gust i les olors de la vinya i el seu entorn. Sense productes químics ni a la vinya ni al celler, sense sulfits afegits, sense filtrar ni clarificar, el vi va acabar la seva fermentació a l’ampolla amb les seves mares. I hi ha estat en punta tres anys fins que (en el meu cas!) la Mª Àngels me’n va regalar una ampolla, com la que veieu a la foto. La vaig degorjar a casa mitja hora abans de beure’l. Amb una bombolla viva encara (quatre anys llargs de repòs) però petita, pàl·lid  de palla seca, òpal groc, l’ampolla transparent convida al record d’un cristall hiperbori. Agulles de pi seques, resina al tronc, ‘bouquet garni’ i llorer, brioix i fruita confitada al forn, lies ben reposades. El glop convida a pensar en l’horabaixa a la vinya quan  tot brota, a la primavera. És net i fresc, delicat i suggeridor. Inesperadament deliciós. Ha estat molt més que una ampolla i uns pocs glops plaents. Ha estat penetrar en la voluntat del llegat de Joan Pujadas i entendre quina va ser la seva mirada i la seva força primigènia. Ha estat veure, en  la voluntat de la neta d’en Joan, la Mª Àngels, el desig i la necessitat de perpetuar una memòria i fer públic un nom, una història de generacions que va modelar un paisatge per plantar-hi vinyes i fer-hi vi. Vuitanta anys després, la Mª Àngels i la seva mirada quan parla de la vinya de l’avi i del vi que n’ha fet, transmeten la sensació que aquesta, ara, torna a ser la seva terra, que la mira i treballa amb el màxim respecte possible per regalar-nos l’emoció i el sentiment del llegat de qui, ara, torna a tenir veu i nom: en Joan Pujadas de Torrelavit (Alt Penedès). 

Perrino Dolceacqua Rossese 2024 i pollastre rostit de Provisions Gresca

 

Ahir vam fer un dinar d’alçada a casa. Vaig comanar un pollastre rostit a Provisions Gresca. La realitat va superar qualsevol imaginació: un pollastre de pagès amb una textura de carns, pell i cartílags que jo no havia menjat mai, rostit amb el temps necessari i la dedicació i atencio adequades, pensat en el punt just d’amaniment i amb patatetes al caliu, especiades i de mossegada única, sencera. No exagero: un pollastre dona per a sis bons menjadors. Només els fan els dissabtes i només per encàrrec. Deliciós. 

Calia un vi a l’alçada de la troballa d'aquest pollastre, un vi de pagès fet amb l’ànima feréstega que feia córrer l'animal pel camp i el corral. Vaig triar, i la vaig encertar, un Testalonga Vignaioli (Nino e Erica Perrino), Dolceacqua Rossese, 2024, 14,5%. Vaig conèixer en Nino fa deu anys, en una trobada de cellerers al Priorat (una d'aquelles que organitzava en Dominik Huber a instàncies d'en Joan València, de Cuvée 3000), quan just en feia un que l’Erica, la seva neboda, havia començat a treballar al celler i a aprendre les coses del camp. Em vaig enamorar de seguida de la seva manera de connectar amb aquesta varietat lígur única, la rossese, estimada per reis i ducs, papes i emperadors però molt molt rústica i pagesa. Sempre paro atenció a les varietats endèmiques de la península itàlica; són un tresor ampelogràfic únic. 

A Dolceacqua, el seu poble (Cinque Terre, Imperia), els Perrino són el celler més petit (dues hectàrees de vinya i poc més) però més autèntic. Veremen al punt aquest raïm negre, pruïnós però fi, maceren els gotims i usen sempre una mica de rapa (no he sabut trobar el % del 2024, però, com és lògic i em va confirmar en Nino, cada anyada és diferent en la lignificació i el tant per cent canvia), trepitgen i deixen reposar el vi en botes velles un any. Quan ensumes i beus, és com si et trobessis de cop a la vinya vora mar, obaga i fresca, matinada de setembre. Agreste però amable, enèrgic i viu, amb una xerrera que suggereix i mai no crida. Murtra i clavell (clau) d’espècia. Fons de fruita de pinyol, prunes de frare. Pebre vermell a l'arbre del pebrer. Vi d’abans, essència d’un camp i uns pagesos dedicats i antics. Robí encès. Feia deu anys que no el bevia i el retrobament ha estat espectacular. Un dinar de delit extrem. 

Descendientes de J. Palacios, Pétalos 2023

Descendientes de J.Palacios, Pétalos 2023, 13%, DO Bierzo. Es un vino que pide discreción, quietud, un día de tierra y raíz, bajas presiones atmosféricas. Con algo de lluvia y luna nueva alcanza su esplendor y finura máximas, que son las de la autenticidad de la mencía vieja en tierra de pizarra. Junto con la finura, el día adecuado ayuda al vino a susurrar una tanicidad de grano más agreste, más auténtico. La madera, en días así, pasa a un segundo plano y la tierra y la uva sobresalen. En mi opinión, se trata de una de las añadas más interesantes del Pétalos de los Palacios. Se ajusta este vino, además, a lo que yo llamaría un auténtico vino de comarca, con todas las señas de identidad de la uva mencía, y de los agricultores de la tierra berciana, con sus cepas viejas, sus altas laderas pizarrosas y su mínima intervención. Si esta no se acompañara de la misma actitud en la bodega (vino sin filtrar ni clarificar y, con seguridad, mínimo sulfitado), no estaría yo escribiendo este post porque el vino pasaría desapercibido y no sería sensible a las cosas de una enjundia en la que el respeto por la tierra, las cepas y la uva mandan. He bebido este 2023 en dos momentos del ciclo lunar bien distintos y las diferencias han sido brutales a favor de lo que ahora estoy proponiendo. Sin duda para mí: hay uvas, tierras y agriculturas, hay vinificaciones, que se ven favorecidas por las condiciones que casi todo el mundo rechaza, las que aquí describo.